Bernat Daràs i Mahiques
F. Xavier Rausell i Adrian
Sant Francesc de Paula (des del segle XIX). Festa del barri de la Muntanyeta.
El testimoni documental més antic que parla de la devoció a sant Francesc de Paula apareix al llibre de la visita pastoral realitzada l’any 1770. No obstant això, el culte al sant calabrés es fomentà amb la fundació de la Comunidad o Congregación de San Francisco de Paula l’any 1880. Set anys després començaren les obres de bastiment de l’ermita al barri de la Muntanyeta, inaugurada en 1891. Els veïns del barri li dediquen festes el dilluns després de la Pasqua Florida. Sabem que els Pastorets, els Arquets, els Indis –o Pals i Planxes-, la Carxofa, la Moixiganga, la dansa de les Quatre parts del Món, els Gegants i Cabuts i els Cirialots, participaven en les processons durant el primer i segon decenni del segle XX.
Corpus Christi (des del segle XVI).
Festa municipal.
La celebració de la festivitat del Corpus Christi es remunta als orígens de la parròquia. Aquesta fou incrementada amb motiu de la fundació de la Lloable Confraria del Santíssim Cos Preciós de Nostre Señor Déu Jesu Christ supra Minervam l’any 1560. L’any 1656 el Santíssim fou introduït a causa de la pluja a la casa pairal dels Boscà, al carrer Major Santa Anna, tal com es representa al magnífic relleu de pedra allotjat a la façana de l’edifici, on s’observa l’estança, el tabernacle d’argent, el clergat local, el consell municipal i una dansa infantil que balla amb panderetes davant la comitiva, que és l’anomenada dansa d’Antics o Antiga. Músics, danses, representacions de confraries amb els seus guions i andes, personatges bíblics, cirialots, roques i altres elements acompanyaven la comitiva en la festa major de la ciutat, amb gran esplendor, fins a la segona dècada del segle XX.
Els Sants de la Pedra i altres devocions als carrers de Carcaixent (des del segle XVII).
L’advocació dels Sants de la Pedra –els màrtirs Abdó i Senén–, protectors contra la pedra, es documenta des del final del segle XVII. L’ermita i tots els objectes litúrgics, així com la realització de les seues festes, va ser confiada als majordoms, comptant amb tres dies de danses populars. Altres festes de carrer com les de sant Roc, santa Anna, del Torner, sant Vicent màrtir, Desemparats i sant Llorenç també tenien les seues danses populars.
Santíssim Crist de la Bona Mort (des del segle XIX). Festa del barri de Sant Antoni o les Barraques.
L’any 1663 la família Selma construeix una ermita a sant Antoni de Pàdua, on és col·locada ben prompte una imatge del crucificat. L’any 1834, en veure’s lliure del còlera morbo asiàtic, es feu solemne vot de celebrar perpètuament una festa en el seu honor. Les danses i els cants d’albades, les corregudes de joies, les cavalcades amb carrosses engalanades i quadres de balls populars i d’altres plàstics i humorístics, com els dels gitanos i l’ase, no faltaven als programes d’actes. El 6 d’agost, dia de la festa, eren portades les andes del Santíssim Crist per homes vestits a la romana, i al capdavant de l’esquadra hi anava el Tio Isidro. Aquests personatges també eixien a cavall, l’anomenat Triomf de l’Ave Maria, en l’acte de la troballa de la imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives. Aquesta comparsa de moros i cristians representava una lluita amb trabucs i espases per la possessió de la imatge, traslladant-se tots després en cavalcada fins a la parròquia de l’Assumpció.
Mare de Déu de la Salut.
Festa patronal de Cogullada (des del segle XVI).
La devoció cap a aquesta imatge de la Mare de Déu es remunta a 1539 quan fou dipositada en la parròquia del desaparegut Lloch de Ternils per un anònim pelegrí que la va rebre a Roma de mans del papa Pau III, segons tradició pietosa. Les notícies de les festivitats relacionades amb la icona de la Mare de Déu de la Salut, primitiva patrona de la nostra població, es remunten al segle XVI. Eren organitzades per un clavari el dia 8 de setembre i una part important la componien les danses populars que s’hi ballaven els tres dies anteriors, a la nit, així com les danses i balls de processó que acompanyaven la imatge, conservats fins a començaments del segle XX.
Mare de Déu d’Aigües Vives. La Festa Grossa.
Festa patronal (des del segle XVII).
Segons la tradició, un criat del convent d’Aigües Vives llaurava unes terres quan en aplegar els dos bous davall les branques d’una olivera es detingueren. Agenollats van veure davall la rella una imatge de la Mare de Déu. La data tradicional d’aquesta troballa hom la fa remuntar al dia 16 d’octubre de l’any 1250. L’any 1661, amb motiu d’unes pluges, dugueren la imatge en rogativa per primera vegada a la vila. Fou a partir de llavors que la imatge ha anat del convent a la vila i de la vila al convent per a posar remei a les desgràcies que han patit els carcaixentins. Les primeres notícies sobre la celebració d’unes festes en el seu honor daten de l’any 1673, organitzades pels veïns del seu carrer. L’any 1750 es van realitzar les primeres festes centenàries tot destacant la intervenció dels balls dels Tornejants, els Pals i Planxes i la Moixiganga. En 1850, amb motiu de les festes del VIé Centenari, la imatge fou traslladada a l’actual capella i es conformà el cos de balls, danses, misteris i altres elements de la processó, tot recuperant alguns que s’havien perdut. Així, hi figuren els Gegants i Cabuts, el ball de Pastorets i Pastoretes, la Carxofa, els Aros o Arquets, les Quatre parts del Món, l’Antiga, els Turcs, els Moros, els Mariners i Marineres, els Aldeanos y Aldeanas, els Catalans i Catalanes, els Micos amb cocos, els Indis –o Pals i Planxes–, el ball de Sabres, els Tornejants, la Moixiganga, els Negrets, les Pelegrines, els Serrans i els misteris de Santa Bàrbara, la Fugida a Egipte i el Triomf de l’Ave Maria, la música sorda, la Degolla, els personatges bíblics, les roques o carros triomfals, les àligues de l’Apocalipsi i els Cirialots. Tots ells van participar en les desfilades, les processons i les actuacions a l’entaulat que s’hi muntaren a l’efecte a la plaça Major. A més, per a donar més esplendor, es van dur de la ciutat de València les roques de la Puríssima i de Sant Miquel. El 6 de març de 1857 la Mare de Déu és declarada patrona del poble. L’any 1868 es realitza per primera vegada el simulacre de l’Hallasgo –peça teatral de caire popular que escenifica la troballa de la imatge–, amb la posterior cavalcada que inclou balls i danses processionals, misteris i quadres plàstics. En 1900 es basteix per primera vegada un templet de flor natural a la plaça Major per a realitzar l’acte de la descoberta. Aquest seguici s’interromp l’any 1931 en quedar prohibida la processó, tot i que es reprén en 1934 però ara ja sense el seguici de balls. A partir de la dècada de 1980 comença un lent procés de recuperació i reintroducció de balls en la processó, i en 1998 el Grup de Balls Populars les Folies comença a revisar i recopilar aquest material.
Santa Bàrbara, verge i màrtir (des del segle XVIII).
Els orígens de la devoció carcaixentina a aquesta santa màrtir considerada per algun temps com patrona de la vila, es remunta a principis del segle XVIII. En els arxius no es confirma l’existència de danses o balls en les processons, ni la realització de danses populars o actuacions de quadres de balls populars, però sí l’existència del Misteri de Santa Bàrbara verge i màrtir i les notícies sobre el lloguer de roba a la ciutat de València.
Nadal (des del segle XVI). Festa municipal.
Festa dels Folls
La festa de Nadal ha estat i encara és molt important a la ciutat. Se celebrava acompanyada d’una gran quantitat de músiques i balls com els que es realitzaven a la festa dels Innocents i Reis o els pastorets i pastoretes en la missa del gall, les nadales i els asguirlandos, organitzats per confraries com les del Crist de la Bona Mort de l’ermita de Sant Antoni, la de la Divina Pastora venerada a l’ermita de Santa Bàrbera, la de la Mare de Déu de la Salut de Cogullada i la de Sant Francesc de Paula en la Muntanyeta, les quals tenien com a finalitat recaptar queviures i diners, i per a aquesta finalitat eixien de nit entre els dies de sant Andreu i Reis. Dues colles més lliures i populars també eixien a fer ronda, una formada per xiques i dones disfressades quees dedicaven a visitar les cases al crit de “els reis, els reis”, cantant i ballant a ritme de jota fins que se’ls dipositava l’obsequi a les cistelles que portaven. L’altra colla, anomenada modernament com el ball del rei, estava formada per joves i homes, amb un d’ells a sobre d’un ase amb mantell i corona –el rei pàixaro– i els altres amb gran quantitat d’instruments, els quals entraven en les cases amb gran aldarull i cridòria per començar el ball.
Els folls o bojos, venia a recollir sincrèticament diverses festes i rituals antics que acabarien per cristal·litzar a les nostres terres al període barroc. Francisco Fogués va recollir la seua descripció a les primeres dècades del segle XX i en el seu estudi sobre el Nadal a Carcaixent transcriu algunes partitures dels asguirlandos locals, així com una breu enumeració dels elements de la festa.
Les Folies 