Les Folies
El nostre director Francesc Xavier Rausell, ha presentat un article a la darrera edició de la revista Datatèxtil, publicada per el Museu Tèxtil de Terrassa @cdmtextil. L’article Mirall de realitats fa un repàs per les diferents mirades històriques que s’han fet del nostre vestit tradicional més icònic i representatiu de la valencianitat.
La indumentaria, en palabras de Isabel de Palencia: «tiene en realidad honda transparencia, ya que es no solo la expresión prístina de la sensibilidad artística de un pueblo y, como tal, base de sus futuras doctrinas estéticas; sino una demostración palpitante y rotunda de su personalidad». Esta palpitante y rotunda personalidad de los pueblos ha sido diluida en las sociedades contemporáneas, que han olvidado los valores propios de la indumentaria tradicional. El caso de Valencia es paradigmático. Tras el fin de la dictadura y como supuesto rechazo a los arquetipos indumentarios promovidos por el Franquismo, desde Valencia se idea un nuevo discurso sobre la indumentaria anclado en la valorización de un pasado afrancesado sin raigambre ni justificación ideológica alguna ―por no pensar en pérfidos juegos dialécticos al servicio del consumidor―. Es aquí cuando, desligada del tronco de la tradición, la indumentaria avanza por caminos sin roturar y en cuyo final se aventura la pérdida de los símbolos identitarios propios del vestir valenciano.
La roba dels valencians ha estat objecte d’estudi i atenció pels més romàntics i apassionats, una mirada al passat necessària per saber qui som i d’on venim. Sens dubte, les falles han volgut des de fa un temps replantejar eixa mirada enrere, en el que s’ha conegut, de manera sintètica i susceptible de canvi, vestir a l’antiga. Però, cap a on caminem pel que fa la nostra indumentària en l’àmbit faller? Certament, això ho dirà el temps i el seny, de moment cal fer un repàs sobre l’origen de la valencianitat i d’alguns ítems necessaris per entendre l’estat de la qüestió, per tractar d’acostar-se a allò “més correcte”. Aquest no és més que un breu repàs, que no tracta d’eludir el lector de la consulta obligada d’algunes publicacions al voltant de la nostra indumentària, analitzant-les des d’un esperit crític i personal, a criteri de l’usuari, mentrestant seguim.
Quan els déus vivien plàcidament a l’Olimp i els homes, d’argila, passaven els dies d’escassetat dedicats al camp i al ramat, fent ofrenes de fum als seus creadors per a guanyar-ne els favors, Prometeu es va haver d’enfrontar al dilema de donar prioritat als desitjos i capritxos dels déus o a les necessitats de les persones. A qui devia reservar la millor part del bou sacrificat? No era fàcil. Tenia al davant la balança. A un plat allò que sempre s’havia fet, la tradició. A l’altre, allò que calia fer en eixe moment per a no morir de fam. Per pura supervivència, ¿no haguera estat absurd obviar el pragmatisme humà i decantar-se per la inutilitat d’ofrenar la carn als qui s’alimentaven ja de néctar i ambrosia? Però no podia quebrantar la tradició i la fidelitat als déus. Quin atreviment! Caldria enginyar com fer compatibles ambdues necessitats. Per a tal fi hauria d’acabar recorrent a l’engany, a la hypokrites dels grecs, o com diem als nostres pobles, a “fer passar gat per conill”, és a dir, fingir lliurar als déus la carn més saborosa -cobrint els ossos amb greix lluent-, encara que reservant-la finalment per als humans. Com a càstig, endavant menjaríem, sense foc, la carn crua, fins que Prometeu, traint els déus novament, el furtaria de l’Olimp.
SEGONA TEMPORADA DE FOLKLORE A PICANYA
Dissabte 11 de gener, el Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent, tancava la segona sessió de la Segona Temporada de Folklore 2014 de Picanya amb una exquisida actuació al més pur estil dels desapareguts quadres de balls populars de les primeres dècades del segle XX.
Passades les onze de la nit, l’expectació amb què aquest grup és rebut des de fa uns anys per la seua natural tendència a l’espectacle, anava in crescendo en retardar-se la preparació tècnica de l’equip de so per a una rondalla que superava els vint músics, amb dues veus i més de trenta balladors en el cos de ball.
Les Folies 