Al segle XIV, en acabar feia temps les guerres de reconquesta, el nou Regne de València que havia estat creat per la corona catalanoaragonesa, va decidir crear el seu propi calendari de festes on destacarien aquelles de caire patriòtic que venien a reforçar el sentiment que com a nou poble s’havia creat. Aquest nou calendari es va confeccionar mitjançant les festes que volien potenciar i fer respectar per l’Església i la Corona, que celebraria com a festivitats importants aquelles relacionades amb la vida de Jesucrist, Maria -la Mare de Déu- i alguns sants màrtirs relacionats de manera molt estreta amb la ciutat com Sant Vicent màrtir, Sant Donís -en commemoració de la conquesta de la ciutat- o el mateix Sant Jordi, patró del braç militar de les corts, i que amb les seues aparicions en moments crítics de la reconquesta, havia ajudat les tropes cristianes. Els poders civils i religiosos de l’època van veure en les processons un aglutinant de la societat i alhora un divertiment en èpoques poc donada a la joia.
Amb els primers seguicis populars commemoratius -religiosos i civils- i especialment en les festes centenàries de la conquesta de la ciutat i les processons religioses prompte van ser objecte de variades intervencions per tal de sumar al seu primitiu caràcter devocional altres més terrenals com la jerarquització i estructuració de la societat urbana i servir d’exemple a les altres viles i ciutats del regne mitjançant les crides públiques que es realitzaven en diferents per tal d’acudir a solemnitzar aquelles festivitats extraordinàries. Poc després amb la declaració de la festivitat al Santíssim Sagrament i la posterior creixent devoció vers el Corpus Christi feu que a partir de 1372 els jurats de la ciutat reorganitzaren i engrandiren la seua processó, que es celebrava des de 1355 amb l’assistència dels gremis, convents i parròquies, amb la participació de balls i danses, misteris, roques, personatges bíblics, gegants, timbalers, banderoles… per tal de compondre un seguici cívic, d’obediència a la religió cristiana dominant i amb clars elements sancionadors de l’estructura política i estamentària en una comunitat urbana on es barrejen els elements ideològics i polítics per a una celebració que esdevé també un espill patriòtic on voldran veure´s reflectides, com ja hem dit, altres ciutats importants del regne, i a les quals seran convidades d’excepció mitjançant les crides públiques, fet que els durà a importar aquest model tot i copiant aquests elements en els seus propis seguicis, on es reforcen i mostren el poder militar, económic, social i espiritual d’un regne de nova creació.
Al segle XVII les canonitzacions, beatificacions, arribades de reliquies des de Roma, visites reials, els centenaris de la conquesta o aquelles realitzades per desig o afalagament del monarca, causaren una vertadera impressió en aquells representants de les principals ciutats del Regne que acudien a elles com a invitats o representants de les Corts. Les ciutats més importants i capdavanteres del regne ja havien adoptat els seus propis seguicis processionals a imatge dels de la capital, gràcies a què gaudien d’una folgada situació econòmica i social, deguda en bona part gràcies a l’expansió del cultiu de la seda i la seua exportació cap a centres manufactures de la península o França.
Aquest fet serà sense dubte l’iniciador a les terres valencianes d’aquest patró festiu que a poc a poc anirà escampant-se primerament des del cap i casal a les ciutats més importants i des d’aquestes a les ciutats i viles properes de les quals depenen. Així les ciutats d’Alzira, Xàtiva o Gandia entre altres, comencen a representar el mateix tipus de festa molt prompte tot i adaptant els gustos i modes al seu propi tarannà i medis, i aquestes són alhora les trasmessores del nou patró festiu a les viles que li són pròximes o depenents i que en passar els anys seran en moltes ocasions aquestes petites viles les que les assortiran de músics i colles de balls.
(Cliqueu a Llibre de festes per vore l’article complet)
Les Folies 