La roba dels valencians ha estat objecte d’estudi i atenció pels més romàntics i apassionats, una mirada al passat necessària per saber qui som i d’on venim. Sens dubte, les falles han volgut des de fa un temps replantejar eixa mirada enrere, en el que s’ha conegut, de manera sintètica i susceptible de canvi, vestir a l’antiga. Però, cap a on caminem pel que fa la nostra indumentària en l’àmbit faller? Certament, això ho dirà el temps i el seny, de moment cal fer un repàs sobre l’origen de la valencianitat i d’alguns ítems necessaris per entendre l’estat de la qüestió, per tractar d’acostar-se a allò “més correcte”. Aquest no és més que un breu repàs, que no tracta d’eludir el lector de la consulta obligada d’algunes publicacions al voltant de la nostra indumentària, analitzant-les des d’un esperit crític i personal, a criteri de l’usuari, mentrestant seguim.
La valencianitat, resumidament, no és més que una visió romàntica que cerca de representar, reviure i promoure una mirada tòpica i idealitzada sota el paradigma del sainet, la parla, la gastronomia o dels elements icònics, un fet que acabarà plasmant-se directament en el que es batejarà com vestir de tradicional, és a dir, la nostra indumentària, una visió al·legòrica que es fixarà entre finals del segle XIX i que prendrà una forta empenta a la primera meitat del segle XX. Aquest és doncs, el naixement de la valencianitat, on les falles buscaran el seu reflex, creant un vestit icònic i representatiu, que patirà unes transformacions fruit de la influència de la moda internacional, des dels anys de la II República Espanyola fins els nostres dies.
La construcció del vestit faller ha anat adaptant-se a les modes del moment, allunyant-se cada vegada més de la seua essència, i abandonant en conseqüència el rigor històric i la seua raó de ser. Certament, és impossible resumir en tant poc d’espai i temps, la construcció del vestit icònic valencià, tanmateix, si podem oferir un repàs esbiaixat dels elements representatius, que si bé no canviaren la seua morfologia bàsica, si n’alteraren la seua grandària o estil: hem vist pintes llises, llaurades o calades, algunes més altes o baixes segons les exigències estètiques del moment, guarda-peus 2 (modernament anomenades faldes) més curts o fins i tot agranant els carrers, mànigues afarolades vaporoses i d’altres molt menudes, acaronant el sentit del ridícul, sabates amb o sense pompons, i com no, els pentinats molt canviants fins els nostres dies, conservant això sí, el més representatiu i visual, els rodets laterals; dels que paradoxalment i sense entendre, les falles s’entesten en soterrar, però sobre la qüestió tornarem més endavant.
La recuperació de l’indument masculí, ha estat més tardana atès al costum de vestir amb pantalons i jaqueta de cerimònia als primers anys dels festejos josefins, passant durant els anys seixanta al conegut com a vestit de panderola, i finalment recuperant, escèpticament, el conegut vestit de saragüell, a finals del segle passat. Els principis del dos mil, suposaren la recuperació, entesa d’aquella manera, del vestit tradicional valencià en el món faller, encara que tot aquell moviment va quedar en el que sol dir-se fum de boja, doncs en la pràctica va suposar una evolució, si més no, esperpèntica dels vestits emprats en l’àmbit de les falles; un canvi encetat per la ciutat de València, on la resta de poblacions falleres buscaren un espill on mirar-se.
I ara què?
D’uns anys ençà, les falles han cercat les seues arrels en un món idealitzat al segle XVIII, un paradigma no sols erroni i pregonat als quatre vents pels gurús de la indumentària sorgits entre els anys huitanta i noranta del passat segle, sinó que fou àmpliament acceptat per les falles, amb el conegut vestit de segle, un concepte irrisori i lluny de la realitat fallera gestada en la seua gènesi a principis del segle XX; unes aspiracions barroques potser massa alienes però arrelades encara. Les falles han de retrobar-se amb els seus orígens vertaders, que esfondren les seues arrels entre la dècada de 1920 i 1930, amb el posterior naixement de la primera Miss Espanya i futura fallera major de València, Pepita Samper, on hom pot fixar sense complexos d’anhels passats, el fet valencià i indumentarístic per al món de les falles.
És el segle XX, el pare de l’actual model de la roba icònica dels valencians, o almenys el que ha aplegat d’ella fins els nostres dies. Llavors, i tornant a la qüestió inicial: quin sentit té esborrar els coneguts tres monyos, per perseguir una pretesa realitat d’indumentària del segle XVIII, que mai va existir? Això ho hauran de respondre els organismes i les administracions falleres, abocades irremeiablement a reconciliar-se amb la tradició més nostrada, que no és altra que la dels models establerts en un període concret.
El camí encetat per les falles, és amb total seguretat un fet digne d’estudi, doncs suposa una evolució i camí paral·lels amb trajectòria pròpia, que sempre ha mirat de reüll a les agrupacions folklòriques de ball, que han estat, suposadament, les custòdies del rigor i del bon vestir. D’una manera o d’una altra, l’evolució fallera ha deixat de seguir els estàndards tradicionals, allunyant-se de la tradició i despertant la perplexitat dels més puristes.
Hi ha solució?
És clar que sí. La indumentària tradicional pot recuperar la seua virtut i essència segons la conscienciació i estima dels usuaris al fet propi, al fet valencià. La indumentària valenciana i amb açò la fallera, pot tornar a dignificar-se i recuperar la seua raó de ser, un procés de restauració i reconstrucció que obliga necessàriament a reflexionar sobre quina és l’evolució i el sentit que els mateixos usuaris li han donat en els últims anys, i quin és el camí a seguir en quant a la preservació més correcta i històrica de la roba dels valencians, que ha esdevingut en no poques ocasions un vestit pompós, postís i ostentós, manc de sentit en qualsevol àmbit i context.
Les falles han de tornar a reconciliar-se amb els teixits tradicionals i els seus dibuixos més adients, recuperar una confecció tèxtil que malauradament, ara, ens és estranya; així com revalorar la nostra orfebreria tradicional, tan durament eludida per altra poc sospitosa de ser nostra; i els nostres pentinats, tan maltractats per la creativitat individual. Els hòmens tampoc han estat exempts de buscar el seu reflex en els idíl·lics galants del segle XVIII, que ha anat construint-se degut a la recerca desesperada d’un passat ancestral per a la roba tradicional.
Amb tot, queda molta feina per fer, aquestes són sols algunes consideracions i reflexions ampliables pels autèntics experts en indumentària. Unes inquietuds que afortunadament, avui podem satisfer amb una gran quantitat d’informació al nostre abast, present a publicacions molt actuals i amb una acurada revisió de la nostra indumentària tradicional. Finalment sols em ve a la ment una reflexió perfectament aplicable al nostre cas: “no inventem res, que ja està tot inventat”.
Article publicat al llibret de la Falla Sant Jaume de Xàtiva
Edgar Taléns i Lozano
Les Folies 