SEGONA TEMPORADA DE FOLKLORE A PICANYA
Dissabte 11 de gener, el Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent, tancava la segona sessió de la Segona Temporada de Folklore 2014 de Picanya amb una exquisida actuació al més pur estil dels desapareguts quadres de balls populars de les primeres dècades del segle XX.
Passades les onze de la nit, l’expectació amb què aquest grup és rebut des de fa uns anys per la seua natural tendència a l’espectacle, anava in crescendo en retardar-se la preparació tècnica de l’equip de so per a una rondalla que superava els vint músics, amb dues veus i més de trenta balladors en el cos de ball.
Val a dir que, tot i la seua vocació folklorística, el grup de balls populars Les Folies de Carcaixent no es caracteritza per presentar espectacles puristes d’arrel costumista com és la tònica general dels grups de danses arran de la transició. Molt al contrari, Les Folies -majoritàriament nodrit d’antics components d’altres grups de renom des dels anys noranta- creu superada aquesta tendència i es mostra conscient, -i així ho demostra en cadascuna de les seues actuacions- de la necessitat d’entendre els seus espectacles des de l’òptica de l’actualitat, tot aportant en tots ells renovades visions d’allò que es considera tradicional, sense renunciar a integrar elements provocadors o poc ortodoxos que en alguns casos han estat condemnats pels folkloristes més conservadors, i en altres han arribat a marcar tendència per la seua capacitat de trencar, des del recurs a la transgressió -que li dóna nom al grup- amb la mística consideració identitària de què gaudia aquest material folklòric.
Lluny de les tòpiques classificacions en aquest àmbit que apunten a un idealitzat segle XVIII o a un excessivament filtrat segle XIX, Les Folies opta per depurar les romàntiques referències històriques per a salvar una concepció estètica del “ball pel ball” que s’estén igualment a la interpretació vocal i musical. Des d’aquest enfocament, és la tècnica, el rigor històric i l’estètica més que l’evocació atemporal al passat, la que tilda els seus darrers espectacles.
En aquesta ocasió Les Folies treia a la llum tot un repertori de balls escolaritzats, en homenatge als últims mestres que, des de les acadèmies de la ciutat de València irradiaven la seua influència als quadres de balls populars d’altres poblacions valencianes. La proposta de Les Folies palesava així una continuitat en la trajectòria encetada pel grup l’any 2007 amb la recuperació del repertori del mestre Pla Penalva de Carcaixent amb l’espectacle “De Carcaixent i dolces”, i posteriorment amb l’espectacle “Al mestre Corretja” estrenat el 2010, en reconeixement a José España d’Alzira, amb peces que ens traslladaven als grups de ball de Corbera, de València, de Polinyà, de Simat o de Tavernes, tots ells dirigits per mestres i primers balladors del cercle de Corretja a l’escola d’Enrique Vicent i Andrés Sebastián a la ciutat de València.
Com a primícia, en aquesta Segona Temporada de Folklore de Picanya es comptava amb la presentació del muntatge de l’U i Dos, Bolero i Ball de Cinc del mestre Gaspar Piles Chaparro, “Mascarilla” de Torrent, per part del mestre de Les Folies, Xavier Rausell, tot revisant i agrupant les passades encara conservades de l’escola de Torrent segons la seua mesura i no aleatòriament -com s’havien mantingut fins al moment-, i amb els arranjaments musicals fets per Artur Puchalt, gràcies a l’assessorament de Carles Pitarch, segons la manera tradicional de l’estil.
Per un altre costat, la restauració del compàs 3 x 4 per a les Seguidilles de Carcaixent ha estat una altra de les aportacions amb què Les Folies es va presentar al públic de Picanya. Les Seguidilles, conservades encara amb el muntatge de Secció Femenina, barrejaven el ritme propi de les seguidilles amb el ritme de fandango per a les passades, amb una mundança forçada en la interpretació musical i l’execució tècnica del ball. L’adaptació musical ara estrenada, feta per Artur Puchalt, atorga a la peça la peculiaritat rítmica de les seguidilles escolaritzades.
Finalment, la presentació del ball anomenat “Viva España”, de l’escola de Corbera, i creada en honor del mestre José España “Corretja”, sorprenia tant per l’ambiguitat que suscita el seu nom com per un muntatge completament coreogràfic -tot seguint les descripcions d’Amparo Banyuls Tornero- molt del gust dels quadres de balls populars dels anys quaranta. Aquest ball s’havia conservat només parcialment a partir de passades soltes que selectivament es van incorporar als anys 80 als balls populars de Corbera, com ara la Jota Estudiantina i la Malaguenya, però ja sense el seu muntatge complet, considerat aleshores antiquat i ridícul.
Així mateix, pel que fa a la indumentària triada per Les Folies en aquesta mostra, val a dir que tampoc no va deixar ningú indiferent. El pentinat amb tres monyos resaltats i pintes altes, l’ús de calces negres amb sabata de color clar amb pompons, o els davantals de colors amb corets de vellut brodats sobre faldes de cotó estampat tractaven d’emular en les dones la imatge d’alguns quadres de balls que, d’aqueixa manera s’acostaven al tòpic vestit de valenciana amb teixits més asequibles que l’espolí de seda. Reproduïts pel grup a partir d’unes fotografies de Xelva de 1916, i popularitzats també per al vestit de “Pastoreta” que proveia la Casa Insa de València, aquestos davantals cridaners propis de les danses processionals donen compte de l’eclecticisme de què s’ha nodrit el vestit de valenciana al llarg del darrer segle.
Els homes, abillats amb calçó i jupa negra, faixa roja, corbata negra al coll i mocador de seda al cap, acompassaven amb un aspecte quasi uniformat les passades escolaritzades dels balls també executats a l’uníson.
Tot però, confeccionat i elaborat des d’una visió personal i renovadora que analitzava, amb una depurada tècnica pròpia del ballet peces clàssiques del nostre folklore i d’altres desconegudes o fins i tot voluntàriament oblidades per obeir a una imatge i a una factura obsoleta més pròpia de l’estètica del primer terç del segle XX, senyada d’un regust regionalista difícil d’encaixar en el filtre identitari valencià actual.
En conjunt i quasi sense excepció, el gruix de l’actuació era ben rebuda pel públic que així ho demostrà amb calorosos aplaudiments especialment en algunes de les peces, com ara l’U i Bolero de Polinyà, Bolero Llis de Carcaixent, o el Viva España, per l’acurat tractament de la posada en escena, del ball, la música i el cant, sobre un fons neutre i sense cap recurs a l’anècdota. No així ho fou en la segona part de l’espectacle, fora de la programació impresa al llibret de mà, i amb la tensió suscitada pel tancament del teló i la lectura d’un extens text introductori que feia pensar en algun canvi d’indumentària o en algun element sorprenent , tal i com cal esperar de Les Folies.
Encara amb el teló sense obrir, la melodia instrumental del passdoble “Orxatera Valenciana”, extret de la revista “La de los ojos en blanco”, del mestre Francisco Alonso, i estrenada el 1934, prel∙ludiava l’atreviment de l’actuació amb què el grup de balls populars Les Folies de Carcaixent anava a tancar aquesta segona nit de la Temporada 2014.
Efectivament, els sectors més puristes del folklore valencià s’esquinçaven les vestidures en contemplar, bocabadats, la interpretació explosiva i alegre que Les Folies, amb una “vedette” travestida, feia de “l’Orxatera” de Celia Gámez. Llaços de ras que cobrien per complet l’esquena de les valencianes, cistelles de flors, pomells, pintes altes i calades amb dissenys al∙lusius al Micalet o al rat penat, replegaven l’essència dels tòpics més denostats.
Amb una intenció clarament transgressora, el grup de Carcaixent reprenia en clau d’humor un passat que, per ser considerat groller i vulgar, ha estat negat i voluntàriament oblidat moltes voltes pel folklore valencià. El pretext: la referència hiperbòlica a una de les últimes tasques a què es van vore relegats els mestres de ball escolaritzat després de la guerra civil, és a dir, al muntatge de números musicals per a les afamades revistes de Russafa, amb melodies i passades preses de la tradició acadèmica valenciana. Mestres com Porta, Lerma, Gadea i altres van acabar els seus dies muntant les coreografies d’aquells ballets que acompanyaven Lolita Torres, Raquel Meyer, Conxa Piquer i, més modernament, Sara Montiel o Marujita Diaz.
Sense dubte, tota una provocació per a aquells qui entenen el folklore valencià només des del prisma d’un pretés purisme arqueològic, d’altra banda tan fabricat com totes les altres visions que del folklore se’n puguen tindre.
Les Folies, lluny de criticar tot el ventall més i menys arrelat als modes de vida tradicionals a què recorren la immensa majoria de grups de danses, i lluny també de reinvindicar res, feia amb aquest joc només un exercici d’apreciació objectiva també a aquesta realitat que tant ha avergonyit els sectors més intel∙lectuals; i obria així l’espectre a tantes interpretacions, puristes i renovadores, serioses i paròdiques que se’n poden fer del ball valencià. Al cap i a la fi negar el regionalisme submís, o els tòpics de “las flores, la luz y el color” no els farà desaparèixer dels nostres últims cinquanta anys. I si, individualment, un necessita afrontar allò de què s’avergonyeix, com a poble potser també ha arribat el moment d’analitzar qui hem sigut, i què volem ser, sense complexos.
La polèmica està servida.
Oreto Trescolí Bordes
Les Folies 